dimecres, 3 d’abril del 2013

POMPEIA I EL VESUVI


Les ciutats de la Campània, Pompeia, Herculà i Estabies, tornen a estar d'actualitat.
Dues exposicions a Europa, una a Madrid i l'altra a Londres, al Museo Britànic, ens parlen de la gran catàstrofe que van patir aquest llocs l'any 79 dC.
La UNED ha publicat aquest video amb una mostra de l'exposició de Madrid i un resum dels esdeveniments d'aquell dia d'agost, quan el volcà va fer erupció.
També ens explica la gran importància de les excavacions de les ciutats, que van canviar el mètode i els objectius de l'arqueologia.



El Museu Britànic també ha fet una gran promoció de la seva exposició. Amb moltes activitats fins al Setembre i imatges molt interessants. L'exposició està centrada en la vida dels pompeians i pompeianes.
Aquí hi ha l'enllaç per poder gaudir de tota la informació.

http://www.britishmuseum.org/


dimarts, 9 d’octubre del 2012

EL RAPTE DE LES SABINES


Denari republicà amb el Rapte de les Sabines

L'historiador romà Tit Livi, a la seva obra Ab urbe condita, explica un dels esdeveniments més mítics de la història de Roma, el rapte de del dones sabines per part dels romans.
Després de fundar la ciutat i de matar el seu germà Rem, que li disputava el poder, Ròmul va començar a organitzar Roma: va acollir gent de tot arreu, tots àvids de novetats. Segons diu Livi: "aquest va ser el principi de la grandesa del nostre poder".
Va organitzar el govern i es va adonar que no hi havia dones, per la qual cosa la seva potència només podia durar la vida d'un home, perquè a la ciutat no tenien esperança de poder tenir descendència.
Així doncs, va enviar ambaixadors als pobles veïns per demanar-los dret a matrimoni amb les seves filles. 
 
L'ambaixada no va ser ben rebuda enlloc. Els van menysprear.

"La joventut romana no va suportar de grat aquesta ofensa i la situació va començar a derivar clarament cap a la violència"

Ròmul, dissimulant la seva inquietud, va preparar uns jocs solemnes en honor al déu Neptú, va anunciar la seva celebració als veïns i els va convidar a l'espectacle. Entre tots els convidats hi va arribar una multitud de sabins amb les seves families. Tothom va visitar la nova ciutat.

"Quan va arribar el moment de l'espectacle, i l'atenció i la vista de tots hi estaven concentrats, aleshores es va desencadenar la violència preparada d'antuvi i, a un senyal acordat, el jovent romà començà a raptar les donzelles".

El rapte de les Sabines - Nicolas Poussin - 1637 - Museu del Louvre - París

La major part va ser raptada pel primer amb qui s'havia topat, però les més belles van ser portades als senadors i als personatges importants.

Rapte de les Sabines - Albert Durero - 1495 - Museu Bonnat - Bayona

 El pànic va interrompre l'espectacle i els pares de les noies van fugir entristits i acusant els romans d'haver trencat el dret de l'hospitalitat i la paraula donada.


El rapte de les Sabines - Pablo Picasso - 1963 - Museu de Belles Arts - Boston

Tots els pobles ofesos es van preparar per a una guerra. Ròmul va véncer tots els que se li van enfrontar. Els últims van ser els Sabins. Els combats van ser molts i llargs.
Finalment la intervenció de les dones sabines va fer que la guerra acabés. Tit Livi diu:

"Llavors les dones sabines, per l'ofensa de les quals havia començat la guerra, van superar amb tantes desgràcies la por femenina i, amb els cabells deslligats i el vestit estripat, van gosar presentar-se al mig de les fletxes que volaven i es van posar al mig dels dos exèrcits per tal de separar els rengles hostils i apaivagar les ires, pregant d'una banda als pares i d'altra banda als esposos, que no s'embrutessin les mans amb la sang sagrada del sogre o del gendre i que no marquessin amb un parricidi el fruit de les seves entranyes, néts d'uns, fills d'altres.


La intervenció de les Sabines - Jacques Louis David - 1799 - Museu del Louvre - París

Després els van dir:"...Més ens estimem morir que viure sense un de vosaltres, vídues o orfes".

Amb aquesta història, els romans explicaven amb una llegenda l'unificació dels pobles que vivien a la zona dels Set Turons, sota el govern de reis llatins i sabins, per defensar-se del perill de les invasions del poble etrusc, que ocupava les terres de la part dreta del Tíber, al nord de Roma.


El rapte de les sabines - Gianbologna - 1583 - Florència




dilluns, 19 de març del 2012

El misteri dels númides. "Eorum in equitatu maxima laus fuit"

Un article de EL País, parla del poble del nord d'Àfrica, aliat de Roma.  

La milor cavalleria de l'Antiguitat.

En busca del misterio de los númidas

Arqueólogos catalanes desentierran en las ruinas de Althiburos, en Túnez, el pasado de los jinetes más famosos de la antigüedad


Representación de uno de los temibles jinetes númidas
“Eorum in equitatu maxima laus fuit”. Su mayor gloria fue la caballería. La palabra númidas conjura la vertiginosa imagen de la caballería ligera más famosa y decisiva de la antigüedad. Los jinetes que ayudaron a Aníbal a convertirse en leyenda, que luego colaboraron resolutivamente a su derrota en Zama y que más tarde cabalgaron junto a César en sus campañas en la Galia. Convertida en indispensable fuerza auxiliar de las legiones, la caballería númida era tan emblemática como los honderos baleares, los arqueros cretenses o los nadadores bátavos. Tito Livio, admirado de su virtuosismo ecuestre los comparó con los desultores del circo, los acróbatas caballistas, por tener la misma capacidad de saltar de un caballo a otro, incluso en pleno combate. ¿Pero quiénes eran esos númidas ágiles y veloces que han dejado un rastro de sobresaltado respeto en el mundo antiguo?
Originarios de Numidia (abundante en feroces leones, decía Plinio), un reino que comprendía partes de Argelia, Túnez y Marruecos, entraron en contacto con los cartagineses, que los usaron como mercenarios (Serge Lancel ha dicho que fueron para Cartago lo mismo que los cosacos para el imperio ruso), y luego con los romanos. Divididos en tribus y facciones, a menudo enfrentadas, los númidas apoyaron a Cartago o a Roma y guerrearon contra una y otra en las Guerras Púnicas. Entre sus caudillos figuran grandes personajes de la antigüedad como Sifax, aliado de Cartago y casado con la desgraciada Sophonisba, entregada por su padre Asdrúbal Gisco; Naravas, inmortalizado por Flaubert en Salambó; Masinisa, amigo de Escipión el Africano, y Jugurta, que tuvo en jaque a la república romana con sus guerras y sobornos.


Excavaciones en Túnez. / UB
Las fuentes clásicas nos dan información escasa y confusa sobre el pueblo númida, más allá de su relación con Roma, y la historiografía y la arqueología no los ha tenido muy en cuenta. Así que en realidad son unos grandes desconocidos y si historia está llena de enigmas. A resolverlos en lo posible se dedican ahora sobre el terreno un grupo de arqueólogos de la Universidad de Barcelona (UB) encabezados por Joan Sanmartí que excavan desde 2006 en el yacimiento númido-romano de Althiburos (actual el Medeina), en el noroeste de Túnez, en la provincia de el Kef, a 215 kilómetros de la capital del país y a menos de 50 de la frontera argelina.
Las excavaciones, un proyecto catalano-tunecino en el que colabora el Institut Català d’Arqueologia Clàssica (ICAC), trata de sacar a los númidas de la oscuridad de la historia y de momento ya ha conseguido hacer retroceder su pasado la friolera de medio milenio, hasta al menos el siglo IX antes de Cristo. Alguno puede pensar que la cronología númida no es algo para quitarnos el sueño y menos con la que está cayendo, pero descubrir que hubo una gente en el Magreb que ya se había sedentarizado y construía núcleos urbanos antes del contacto con cartagineses y romanos es un puntazo para nuestra arqueología.
“La idea de excavar allí nació al observar el vacío de conocimientos que tenemos del mundo africano pre romano”, explica Sanmartí en su abigarrado despacho de la UB en el que destaca una vieja reconstrucción de la Acrópolis y la más bien incoherente foto de un grupo de guerreros apaches, entre ellos Jerónimo. “Existe un gran desequilibrio en comparación con lo que sabemos de la historia de la otra orilla del Mediterráneo, situación que tiene que ver con los planteamientos colonialistas con los que se ha trabajado en el Magreb, una arqueología de legitimación de la ocupación occidental que exaltaba y ponía en valor el pasado romano ignorando e incluso ocultando las muestras de civilización autóctona”. En Althiburos, como en la mayor parte del norte de África, esas huellas están bajo las ciudades romanas, si exceptuamos las grandes tumbas reales númidas.
Otra razón que ha llevado a Sanmartí y su equipo a excavar es el interés por estudiar el proceso de formación de los Estados antiguos. La misión de la UB ha aprovechado las buenas relaciones catalanas con Túnez y la receptividad tunecina ante el proyecto, aunque luego se han encontrado con la Primavera Árabe y la revolución que derrocó al presidente Ben Alí, lo que les costó no poder excavar el año pasado. Regresan el próximo día 30.
“De los númidas sabíamos que en la Segunda Guerra Púnica, en el siglo III antes de Cristo ya eran importantes, así que en el siglo IV cuando menos ya debía existir un Estado númida. La Numidia de las fuentes clásicas, como Salustio, es un mundo de grandes monarcas sometido a tensiones y turbulencias sucesorias, que Roma aprovecha y a menudo instiga. ¿Pero qué había antes?”. Le pregunto al estudioso antes de seguir cómo hemos de imaginarnos físicamente a los númidas. “Eran bereberes, paleo bereberes si quieres, hay una continuidad muy clara con ellos, de idioma, de escritura, el amazigh. Su estructura política era de base tribal, no tenían una idea de estado nacional moderno; una serie de grandes señores elegirían a un primus inter pares como rey. Las fidelidades eran variables y fáciles de comprar. Esa propensión a cambiar de bando que observamos en los númidas también se da en los iberos”.
Allthiburos está en un altiplano a casi 800 metros, un lugar muy bonito en el que destacan las ruinas de la ciudad romana, foro, capitolio, teatro. “Excavamos a lado y lado del capitolio, donde podemos; hemos encontrado los niveles antiguos númidas. No hay elementos visualmente espectaculares pero hemos hallado la pared de piedra más antigua de África, descontando las estructuras prehistóricas. Del siglo IX o X a. de C. No conocíamos ni una sola pared númida anterior al siglo III a. de C. Como ves resulta un salto temporal extraordinario”. Sanmartí subraya que se aprecia en la estratigrafía una evolución fluida y una continuidad cultural. “Es el primer paso para hacer una documentación científica de este mundo. Cierto, el interés monumental es muy pequeño, pero hemos llevado a los númidas 500 años atrás en la historia, hasta el siglo X a. de C, medio milenio antes de lo que nos mencionaban las fuentes escritas. Ahora sabemos que eran sedentarios en ese momento tan remoto, cultivaban viña, y luego olivo; no eran nómadas, se habían asentado. Y lo habían hecho puramente por desarrollo propio y no por influencia de Cartago. Había empezado el camino hacia estructuras estatales”.
Le pregunto a Sanmartí que habría pasado de no mediar los cartagineses y romanos. “Es una ucronía, ¿habrían desarrollado conceptos de ciudadanía como los del mundo griego y luego romano? No parece, su base era muy tribal, no creo que hubiesen dado lugar a una gran civilización de referencia”. En todo caso, recalca, para un país como Túnez es muy importante descubrir la dimensión histórica de su pasado, aunque también es cierto, matiza, que se recela en algunas instancias de los orígenes identitarios amazigh, bereber. Se ve a los númidas como paganos remotos, preislámicos. Más sospechosos que los cartagineses, al fin y al cabo de lengua semita.
Dese el punto de vista humano, Sanmartí está encantado con la experiencia. “La gente en el mundo rural tunecino es muy hospitalaria y amable; conservan identidades tribales”. No considera que los cambios en Túnez hayan traído un clima malo, y es optimista sobre el futuro del país. Los trabajos de la UB, de los que se acaba de publicar un impresionante primer volumen de memoria científica, no acaban en Althiburos: realizan prospección en todo el valle, estudian monumentos megalíticos, quieren excavar un gran túmulo. .. Los viejos jinetes, pues, seguirán revelando sus secretos.

dilluns, 13 de febrer del 2012

PANDORA, EL REGAL DELS DÉUS

L'article penjat a continuació, amb què resumim tot el que hem treballat a classe, és el publicat a la següent adreça:  

http://www.xtec.cat/~mgarci10/hesiode/primera.htm

 

Pandora: la primera dona

 

El mite de Pandora: Hesíode, Teogonia 561-602

Així va parlar irritat Zeus, coneixedor de designis immortals. Per això, perquè recordava aquest engany, no donava als homes mortals que habiten sobre la terra la força del foc incansable, que pren en els freixes. Però el coratjós fill de Jàpet el va enganyar i va robar el guspireig del foc que es veu de lluny, tot amagant-lo a l’interior d’una fèrula. Zeus, que trona en el cel, va sentir un fort enuig en el fons del seu cor i el seu esperit va irritar-se quan va veure en poder del homes la guspira del foc que es veu de lluny. I a canvi de la guspira del foc va idear una calamitat per als homes. L’il•lustre Rancallós, per complaure la voluntat del Crònida, va afaiçonar amb terra una figura semblant a una púdica donzella. La deessa d’ulls blaus, Atena, li va ajustar la cintura i la va abillar amb un vestit d’una blancor refulgent i amb les seves mans feia lliscar des del cap un vel sumptuosament treballat, meravellós de veure. Pal•las Atena va posar-li al cap delicades diademes fetes de flors boscanes tendres i una corona d’or que havia fet l’il•lustre Rancallós, amb el treball de les seves pròpies mans, per fer plaer al pare Zeus. L’engalanaven nombrosos guarniments, meravellosos de veure, figures de tota mena d’animals salvatges que nodreixen la terra i el mar. El nombre de figures que hi posà era molt gran, i totes lluïen pel seu atractiu; eren figures admirables, talment figures vives dotades de veu.
Després de crear aquesta bella calamitat, per compensar aquell guany, la va portat on vivien déus i homes, amb els ornaments afaiçonats per la deessa d’ulls blaus, filla de pare poderós. L’estupefacció s’apoderà dels déus immortals i dels homes mortals en veure el terrible engany, mal ineludible per als homes. D’ell prové la raça femenina, la funesta generació de les dones, flagell que habita entre els homes mortals, no gens resignades a comportar penúria funesta, sinó l’abundància. També s’esdevé en els eixam d’abelles que, en els ruscs, nodreixen abellots, inclinats a les obres del mal. Les abelles treballen diàriament la jornada sencera fins a la posta del sol i produeixen cera blanca. Ells, en canvi, es queden a cobert del rusc aspre i recullen en el seu ventre l’esforç aliè. De la mateixa manera Zeus, que trona des del cel, per a desgràcia dels homes mortals, va crear les dones, sempre amatents a accions doloroses i, per compensar un bé, els ha proporcionat una altra desgràcia
(Hesíode, Teogonia 561-602. Traducció de Joan Castellanos, Barcelona, Edicions de la Magrana, 1999).

 
Pandora (Dante Gabriel Rossetti, 1879, Lady Lever Art Gallery, Liverpool)

 

El mite de Pandora: Hesíode, Els treballs i els dies 54-101


Fill de Jàpet, tu que tens esment de totes les coses, estaràs content d’haver-me robat el foc i d’haver frustrat el meu desig, però això significarà una gran calamitat per a tu i per a tots els homes que han de venir. A canvi del foc jo els donaré un mal en qui tots es complauran i en qui lliuraran tot el seu amor i serà la seva pròpia desgràcia.
Així va dir i el pare d’homes i déus va esclafir de riure. Va ordenar a l’ínclit Hefest que ben de pressa pastés terra amb aigua i que li infongués veu i vida humana, i que creés una donzella de bellesa gran i encisadora, semblant en tots els aspectes a les deesses immortals. Va ordenar també a Atena que li ensenyés la seva tasca, els treballs dels teixits de tela delicada. A Afrodita daurada va encomanar-li que vessés sobre el seu cap la gràcia, el desig vehement i el desassossec que corseca els membres. A Hermes, missatger Argifont, va ordenar-li que la dotés amb una ment insolent i amb un caràcter capriciós.
Aquestes foren les seves ordres i tots ells obeïren Zeus, senyor fill de Cronos. De seguida l'il·lustre Rancallós va afaiçonar amb terra una figura semblant a una púdica donzella, per complaure els desigs del Crònida. La deessa d’ulls blaus, Atena, li cenyí la cintura i va engalanar-la. Les divines Gràcies i la venerable Persuasió guarniren el seu coll amb collarets d’or i les Hores de cabellera bonica li posaren una corona de flors primaverals. Pal•las Atena va arranjar tots els guariments en el seu cos. El missatger Argifont va dotar el seu pit amb paraules fal•laces i astutes i amb un caràcter maliciós, d’acord amb la voluntat de Zeus que retruny amb força. Tot seguit l’herald dels déus va atorgar-li el do de la paraula i, present que era de tots els déus que viuen en palaus de l’Olimp, li posà el nom de Pandora, flagell per a tots els homes feinejadors.
Després de completar el seu engany terrible i fatal, el pare va encomanar a l’il•lustre Argifont, missatger diligent, que portés el present dels déus a Epimeteu. Aquest no va fer cas del consell que li havia donat Prometeu de no acceptar mai cap present de Zeus Olímpic, sinó de rebutjar-lo, no fos cas que es tractés d’alguna desgràcia per als mortals. Després d’acceptar-lo, quan el mal ja era a les seves mans, aleshores se n’adonà.
Abans, la raça d’homes vivia sobre la terra a recer de penes, de dures fatigues i de malalties penoses que emmenen els homes a la mort. La dona, però, traient amb les seves mans la tapadora de la gerra, les va escampar i va proporcionar neguits dolorosos als homes. Només es quedà l’esperança allà a dins, en les seves estances indestructibles, sota els llavis de la gerra, sense volar boca enllà: abans, li havia posat la tapadora de la gerra per voluntat de Zeus que aplega els núvols. I penes a desdir erren entre els homes: la terra vessa de mals i la mar també n’és plena
(Hesíode, Els treballs i els dies, 54-101. Traducció de Joan Castellanos, Barcelona, Edicions de la Magrana, 1999).

 

(Pandora, John W. Watherhouse, 1896)

Calze-crater amb Pandora
(Pintor de Niòbides, ca. 460 a. C., British Museum) 


Bibliografia
Dora i Erwin Panofsky, La caja de Pandora. Aspectos cambiantes de un símbolo mítico, Barcelona, Barral Editores, 1975 (Londres, 1956).
Jean-Pierre Vernant, Pandora, la première femme, París, Éditions Bayard, 2006.
Discografia
Robert Gerhard, Pandora, suite (1944-45), Orquestra simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya; director Edmon Colomer; Auvidis1997. 


(Pandora, Alma-Tadema, 1881)



Altres imatges de la creació de Pandora 



J.Cousin the Elder, ca. 1550  

 Jules Joseph Lefebvre 1882

dimecres, 9 de novembre del 2011

El rapte d'Amfitrita

El déu Posidó, Neptú per als romans, era el sobirà dels mars i de les aigües. Aquest déu tenia un caràcter esquerp i colèric, provocaca tempestes, naufragis i era més temut que estimat. Cap deessa volia ser la companya d'un déu d'aquestes característiques.

El pobre déu va declarar-se a Amfitrita, una de les nereides, però ella, avergonyida i espantada, es va amagar al fons del mar. Els dofins la van veure i la van portar amb un seguici magnífic a Posidó, que la va fer la seva esposa.

Jacob de Gheyn II

Una altra versió de la història diu que el déu va veure la noia ballant amb les seves germanes, prop de l'illa grega de Naxos, i la va raptar.


Nicolas Poussin

Amfitrita és la deessa reina del mar. Fa el mateix paper que Hera (Juno) amb Zeus i Persèfone (Prosèrpina) amb Hades.

Mosaic romà polícrom, trobat a Argèlia

dimarts, 8 de novembre del 2011

El rapte de Ganimedes

El déu Zeus, Júpiter per als romans, va raptar el jove Ganimedes, mentre pasturava uns ramats al mont Ida, prop de Troia.


Sobre els detalls del rapte hi ha diverses tradicions: la primera, Zeus personalment rapta el noi; la segona, encarrega la missió a la seva au favorita, l'àguila; i la tercera i més popular, Zeus adopta la figura d'una àguila per raptar-lo amb les seves urpes i portar-lo a l'Olimp, tal com havia fet altres vegades prenent la forma de diversos animals per satifer les seves passions amoroses.

  
A l'Olimp va fer de coper i servia el nèctar i l'ambrosia als déus. Aquesta va ser la feina que el pare del déus li va encomanar, encara que la seva esposa Hera (Juno) sospitava que Zeus no havia raptat el bell noi només per fer-li de cambrer.




L'escriptor grec Llucià de Samòsata, a la seva obra Diàlegs, va escriure una petita conversa entre Zeus i Ganimedes, quan acabaven d'arribar a l'Olimp:




Zeus: "Au, Ganimedes, ara que ja hem arribat a on ens dirigíem, fes-me un petó i veuràs com ja no tinc el bec ganxut, les urpes esmolades ni les ales que tenia quan et vaig aparéixer amb aquest aspecte d'ocell".
Ganimedes: "Què? Un home! No eres un àguila fa un moment? No has baixat volant i m'has arrencat per la força del mig del meu ramat? Com és que t'han desaparegut aquelles ales i que tens un aspecte tan diferent?
Zeus: "És que no estàs veient ni un home ni una àguila, jovenet: jo sóc el sobirà de tots els déus i m'havia transformat per l'ocasió".

El diàleg segueix amb un to una mica còmic.

divendres, 4 de novembre del 2011

El rapte de Persèfone

La bella jove Persèfone, filla de Zeus i Demèter, estava entretinguda collint violetes i lliris blancs i omplint cistells amb les flors, acompanyada per les nimfes, les seves amigues.

John W. Waterhouse
John W. Waterhouse

El déu Hades, rei dels Inferns, la va veure i la va estimar. Va agafar el seu carro tirat pels negres cavalls i, obrint la terra, la va raptar i se l'emportà a l'Hades amb ell per fer-la la seva esposa.


Peter Paul Rubens

La noia cridava espantada a la seva mare i, en el camí, va perdre les flors i els vestits.


Gian Lorenzo Bernini

 El déu va fer córrer els cavalls i va baixar pels llacs profunds, que fan olor a sofre.

Rembrandt

Quan la mare s'adonà de la falta de la filla, la va buscar angoixada per tots els racons de la terra i per tots els mars. Havia desaparegut, ningú sabia on era.
Però el Sol, que tot ho veu i ho sap, li ho explicà tot a Demèter i la deessa va tornar la terra estèril.
Desesperada demanà ajuda a Zeus.
Hades, endevinant les intencions de Zeus, havia fet menjar a Persèfone uns grans de magrana, per poder retenir-la amb ell als Inferns. 


Dante G. Rosetti

Zeus va negociar amb Hades i van acordar que Persèfone estaria la meitat de l'any amb el seu espós i l'altra meitat amb la seva mare.

Frederic Leighton

Aquesta llegenda explica simbòlicament les estacions de l'any. Mentre Persèfone és als Inferns, són els mesos de la tardor i l'hivern. Durant la primavera i l'estiu, quan Persèfone és amb la seva mare, germinen les plantes.
Malgrat la violència del rapte, aquesta deessa es va convertir en l'esposa del déu Hades i va ser la reina de l'Infern, una posició que no li desagradava. Era molt poderosa i va viure feliçment amb els seu espós, presidint les normes dels món dels morts.


Relleu grec

Els romans la van assimilar a una antiga divinitat de la fertilitat, Prosèrpina.